PERE J. BENEYTO
Observatorio Confederal de la Afiliación – Fundación 1º de Mayo

Consideraciones (provisionales) sobre la información publicada ayer (06-06-2011) por el diario Expansión, respecto del impacto de la crisis sobre la afiliación sindical.

1.- El artículo que comentamos se basa en los datos globales de la última Encuesta de Calidad de Vida en el Trabajo, que para el conjunto de la población ocupada ofrece una tasa de afiliación sindical del 16,4% (ocho décimas menos que en 2009). Conviene señalar, a este respecto, que la tasa neta de afiliación sindical se calcula habitualmente sobre la población asalariada, descontando por razones obvias las demás situaciones profesionales (empresarios, autónomos, cooperativistas y ayuda familiar), lo que daría como resultado una tasa de afiliación del 19,7% en 2010 (sólo dos décimas por debajo de la del año anterior)

2.- Proyectando a valores absolutos las tasas relativas estimadas por la propia ECVT, observamos que desde el inicio de la actual crisis la afiliación sindical habría descendido en 190.000 inscritos, lo que supone una reducción del 5,9% entre 2007 y 2010, muy por debajo de la caída de la población ocupada y asalariada (-10,1 y -9,2 por cien, respectivamente), lo que pondría de manifiesto que el sindicalismo recibe el impacto de la crisis sobre sus bases potenciales y reales al tiempo que demuestra una notable capacidad de resistencia.

3.- La información de referencia incurre en un error radical a la hora de evaluar la “representatividad” del sindicalismo español, que no sabemos si imputar a la ignorancia sobre la regulación legal del sistema español de relaciones laborales o a una deliberada opción por deslegitimar su intervención. Nos referimos a su confusión entre densidad sindical (tasa de afiliación sobre población asalariada) y representatividad, derivada de las elecciones sindicales que, con periodicidad cuatrienal, regulación legal y control oficial de resultados, se realizan libremente en las empresas.
Conforme a lo establecido en el Estatuto de los Trabajadores y avalado reiteradamente por el Tribunal Constitucional, la representatividad y legitimidad para intervenir tanto en la negociación colectiva como en la concertación social y acceder a los recursos institucionales, se deriva de los resultados agregados de dichos comicios que se celebran en más de 100.000 empresas, con una plantilla de 8.000.000 de trabajadores y la elección de más de 300.000 delegados, valores todos ellos que acreditan sobradamente la representatividad del sindicalismo español, especialmente de CC.OO. y UGT que obtienen el 75,8% del total de electos, y su legitimidad para la defensa de los intereses de los trabajadores en la negociación colectiva, cuya cobertura media supera el 85% del total (alrededor de 13.000.000 de asalariados)

4.- Los sindicatos conocen perfectamente el impacto de la crisis en el mercado de trabajo, especialmente entre los colectivos más frágiles y precarios, y sus efectos sobre el desarrollo de las relaciones laborales y sus propias bases de acción sindical, ante las que despliegan sus estrategias de movilización y negociación, en defensa del empleo y los derechos sociales, al tiempo que defienden su legitimidad y representatividad como las primeras organizaciones sociales de nuestro país.
Desde esta perspectiva, rechazamos las informaciones sesgadas y distorsionadoras como las que comentamos, al tiempo que reiteramos nuestra disponibilidad para contrastar datos y participar, si procede, en debates rigurosos sobre la afiliación, representatividad e intervención del sindicalismo en nuestro país y en el conjunto de la Unión Europea.

Óscar Martínez Martínez

En relació als recents esdeveniments a Gaza es fa pertinent analitzar, encara que sigui breument, aspectes importants que ens permetin comprendre la realitat del que està succeïnt, com és el cas de la venda d'armes a Israel, sobretot tenint en compte que aquestes armes han ajudat a portar a terme, en nom de l'autodefensa, una ofensiva que ha costat la vida de 1.314 palestins, dels quals 416 eren nens i 106 dones.

En relació als recents esdeveniments a Gaza es fa pertinent analitzar, encara que sigui breument, aspectes importants que ens permetin comprendre la realitat del que està succeïnt, com és el cas de la venda d'armes a Israel, sobretot tenint en compte que aquestes armes han ajudat a portar a terme, en nom de l'autodefensa, una ofensiva que ha costat la vida de 1.314 palestins, dels quals 416 eren nens i 106 dones.

Israel, és un dels estats millor armats del món, ocupant el lloc número 17 en despesa militar, la qual ascendeix a 9.819 milions d'euros, ni més ni menys que un 16% del seu pressupost estatal. Segons un informe del World Policy Institute, entre 2001 i 2005 Israel va rebre d'Estats Units ajuda militar per valor de 10.500 milions de dòlars (és l'estat que més suport militar rep del Pentàgon), finançament que va servir per comprar a Estats Units 6.300 milions de $ en armes. Aquesta ajuda que es renova any rera any, suposa més del 20% del pressupost militar israelià. Però Israel, no només és un gran receptor d'armament, també és un gran venedor. Segons el diari The Jerusalem Post, ocupa el 5è lloc en el rànquing mundial d'exportadors d'armes amb 4.400 milions de dòlars venuts l'any 2006 dels quals 800 milions van anar a parar a estats europeus (entre ells Espanya. Segons la revista militar XXI Legión, l'exèrcit espanyol va comprar el gener d'aquest any quatre avions espia 'Searcher MKII', de fabricació israeliana), fent d'aquest negoci un dels puntals de la seva economia. Espanya va exportar a Israel només durant el primer semestre de 2008 material bèl•lic calculat en 1.551.933 euros. El 94,13% d'aquesta quantitat va tenir com destinatari l'exèrcit israelià. Aquesta xifra supera ja el total del venut en tot l'any 2007 i és més del triple respecte a l'exportat el 2006 (441.335 euros).

Al programa de Televisión Española “Tengo una pregunta para usted” un dels participants va plantejar al president Zapatero sinó era certament hipòcrita per la seva banda fer declaracions a favor de la pau i de la resolució dels conflictes mitjançant el diàleg, al mateix temps que permetia la venda d'armes a un estat com Israel, que les utilitza per assassinar civils. Zapatero va admetre que s'estaven venent armes a aquest estat, però que la quantitat era “insignificant”. A continuació, va negar rotundament que aquestes armes s'haguessin utilitzat per matar civils a Gaza. No obstant això, algunes dades permeten, almenys, posar en dubte les paraules del nostre president. Per exemple, segons Albert Caramés, membre de la Escola de la Pau de la UAB, Espanya ha exportat a Israel en els últims deu anys material militar per valor de 23,6 milions d'euros. La major part d'aquest material està destinat a "equips de formació d'imatge o de contramesura", però no tot: del milió i mig d'euros venut durant la primera meitat de 2008 a Israel, 91.045 euros corresponen a "armes de canó d’ànima llisa amb un calibre inferior a 20 mil•límetres". A més, als últims 4 anys Israel ha comprat a Espanya 357.000 euros en armes de foc i 187.000 euros corresponents a bombes, torpedes i míssils, material aquest últim que només té aplicació en una guerra real. És possible, per tant, encara que no segur, que aquest armament hagi estat utilitzat a Gaza per l'exèrcit israelià. Com pot estar tan segur Zapatero que no va ser així? I si té garanties per part d'Israel que, efectivament, no es van utilitzar armes de procedència espanyola a Gaza, per què no ho va dir clarament durant la seva intervenció per eliminar qualsevol dubte? És raonable pensar, per contra, que el govern espanyol no sap en què empra Israel aquestes armes. Una vegada aquest les compra no té per què donar explicacions a ningú sobre el seu ús, com és lògic.

De totes maneres, hagin o no hagin estat utilitzades aquestes armes per atacar la Franja de Gaza és necessari recordar que Espanya, amb aquesta venda, està vulnerant la legislació internacional que ella mateixa ha ratificat. M'estic referint al Codi de Conducta de la Unió Europea que regula el comerç d'armes dels seus estats membres, aprovat pel consell Europeu el 1998. Des de l'any 2007 l'exportació d'armes de fabricació espanyola està supeditada de forma vinculant a aquesta llei, que prohibeix la venda d'armament a estats que no compleixin una sèrie de condicions. Segons Caramés, Israel incompleix clarament tres de les vuit condicions establertes. El Codi de Conducta diu que no s’han de vendre armes a països en situació de conflicte armat, tampoc a aquells que violen els drets humans, ni a estats que travessen moments d'inestabilitat interna o regional, casos tots ells que poden aplicar-se perfectament a Israel.

A l'octubre de l'any passat, el diputat de ICV, Joan Herrera, va realitzar al Congrés una pregunta dirigida al Secretari d'Estat d'Assumptes Constitucionals i Parlamentaris en relació a l'exportació d'armes espanyoles a Israel. La resposta va ser que la Junta Interministerial Reguladora del Comercio Exterior de Material de Defensa i de Doble Uso (JIMDDU) i la Secretaría General de Comercio Exterior examinen minuciosament cada expedient d'exportació abans d'aprovar-lo, vigilant el compliment dels criteris establerts pel codi de Conducta de la UE. Així, segons el govern espanyol, Israel no està en situació de conflicte armat, ni quan va envair Líban el 2006, ni ara en atacar Gaza, no viola els drets humans en considerar legal la pràctica de la tortura i el apartheid, ni provoca inestabilitat regional amb la seva política agressiva cap als seus veïns (Síria, Líban, Iran). Tot això i molt més no són proves suficients per deixar d'exportar armes a aquest estat. Les constants denúncies de les violacions de drets humans que comet Israel, per part d'institucions tan prestigioses com les Nacions Unides, el Consell Europeu, Amnistia Internacional, Human Rights Watch o el propi Departament d'Estat nord-americà, no semblen suficientment sòlides per deixar de vendre armes -encara que sigui en quantitats “insignificants”- a un dels estats que menys respecte demostra per la legislació internacional i pels drets humans.

Si no existissin precedents ad contrario, podria comprendre's l’actitud del govern espanyol per raons de realpolitik, però el fet és que sí existeixen, la qual cosa vol dir que és possible procedir a un embargament d'armes unilateral sense que s'enfonsi el món. Per exemple, el 2002 Suècia va decidir suspendre l'exportació d'armes a Israel. El 1982, Gran Bretanya va imposar un embargament d'armes a aquest país per la seva invasió del Líban. Entre 2002 i 2004, Holanda va denegar sis llicències d'exportació d'armes a Israel. El 1981, l'administració Reagan va tallar durant deu setmanes la seva ajuda militar i els seus enviaments d'armes mentre decidia si aquest armament tenia realment una finalitat defensiva. Totes elles van ser decisions preses basant-se en l'incompliment israelià de les lleis internacionals. A què espera Zapatero per passar de les paraules als fets, més enllà de la seva simbòlica condemna de la violència israeliana? Si el seu govern rep crítiques per part d’aquest estat, almenys que sigui per alguna raó de pes.

ROGER SOLER I MARTÍ


Després d’anys de reivindicar transparència en les balances fiscals, el passat 15 de juliol l’Estat les va fer públiques. El seu contingut no ha estat una sorpresa, les comunitats autònomes dels Països Catalans de parla catalana, amb Catalunya al capdavant, són les clares aportadores netes al sistema públic estatal. Les diferents formes de càlcul, no fan variar massa els resultats: el saldo de Catalunya oscil·la, segons la forma de càlcul, entre un -6,38 i un -8,70. És a dir que entre un 6 i un 9% del PIB de Catalunya, de tot el que produïm, marxa a l’Estat i no torna.

En el grup d’aportadors també hi apareix la Comunitat de Madrid, que necessita però una menció especial. I és que el seu resultat varia substancialment segons el mètode de càlcul de les balances fiscals. Si es calculen segons els mètode del flux de benefici, s’entén que les despeses de l’Estat en activitats que es consideren d’interès per tot l’Estat però que estan situades en una comunitat en concret (posem pel cas, el Museu del Prado a Madrid) no són atribuïbles a la comunitat sinó al global. Però, és clar, seguint l’exemple del Prado, qui pot gaudir dels beneficis directes, visitant el museu, o indirectes, com el turisme que atreu, és només una sola comunitat i els seus habitants. La metodologia del flux monetari atribueix aquest tipus de despeses a la comunitat que les gaudeix. Madrid és sens dubte la gran beneficiada per aquest tipus de inversions, el que fa que el seu lloc en el rànquing d’aportadors canviï clarament segons el mètode de càlcul que s’utilitza. En el gràfic es mostren els resultats de les balances de flux monetari calculades pel Ministeri d’Economia.



Vistes les dades, el debat comença quan ens preguntem si aquesta és o no una situació justa. I en aquest moment apareixen conceptes ben connotats com solidaritat, espoli fiscal o equilibri territorial que han acompanyat durant anys les discussions sobre les balances fiscals. Evitant aquests conceptes connotats, intentaré donar algunes idees per contribuir a valorar la “justícia” d’aquestes balances fiscals i el que l’ha envoltat. En primer lloc, crec que el fet que durant 25 anys l’Estat s’hagi negat a publicar-les és molt il·lustratiu del fet que temien trobar-se amb unes balances excessivament descompensades. Però és que ocultar les balances fiscals quan aquestes han estat reclamades insistentment és una posició profundament antidemocràtica de falta de transparència. En segon lloc i anant als números que surten del càlcul de les balances, la situació és del tot excepcional. Després d’aquest drenatge fiscal, Catalunya retrocedeix cinc llocs en el rànquing de renta per càpita, la qual cosa afecta, és clar, a la riquesa dels seus ciutadans, als serveis públics i, en darrer terme, al benestar de les persones. Una tercera idea, ara a nivell comparat: A Alemanya, que és un país que després de la unificació té territoris amb fortes diferències i desigualtats, una descompensació de més del 4% entre el que un land aporta i el que rep de l’Estat es considera directament anticonstitucional.

Finalment voldria alertar d’una d’aquelles barbaritats que de tant que s’estan repetint acaba semblant una reflexió sensata. Des de l’instrumental institucional, polític i mediàtic de l’Estat espanyol s’està insistint que les balances fiscals no han de ser un element central a l’hora de pensar el nou model de finançament, al·legant que és un exercici més aviat acadèmic. Les balances fiscals són justament el millor indicador de com el sistema de finançament i la despesa pública penalitza uns territoris fent-los menys competitius i restant capacitat al sector públic. Han de ser per tant, el punt de partida de la negociació del nou model de finançament.

Tot plegat posa de manifest d’una forma ben prosaica, amb els calers, que Catalunya el que té és un problema de sobirania. I ho posa de manifest tant la desmesura de l’aportació de Catalunya i els altres territoris dels Països Catalans a l’Estat com el tractament que després es fa d’això. Un problema de sobirania que, com ens van recordant en cada conflicte amb l’Estat, no resol ni l’Estatut ni les simpaties amb en Zapatero. Jo proposo que fem un exercici de maduresa nacional i comencem a posar cadascun d’aquests episodis a la balança de la independència.

Amb un sistema electoral totalment proporcional, Izquierda Unida hauria obtingut catorze diputats en lloc de dos.

El sistema electoral és el mètode que s’utilitza per transformar els vots dels ciutadans en escons parlamentaris. Aquest mètode no és neutral, sinó que les regles que estableix afavoreixen determinats partits i els seus votants, i en perjudiquen d’altres. Aquestes setmanes, després de les eleccions al Parlament espanyol, s’està parlant força dels efectes del sistema electoral i de la infrarepresentació que pateixen alguns partits i coalicions electorals, molt especialment Izquierda Unida (IU). Quins són, doncs, els elements que influeixen en la relació entre vots i escons en el sistema electoral? Fins a quin punt perjudica o afavoreix aquest sistema les diferents opcions electorals?

En el cas espanyol, del conjunt de components o regles d’un sistema electoral n’hi ha dos que, combinades, distorsionen força la proporcionalitat entre vots i escons. Són la circumscripció electoral -la unitat territorial sobre la qual es fa el repartiment dels escons- i la fórmula electoral -la fórmula matemàtica que transforma els vots en els escons de cada circumscripció-. En les eleccions a les Corts espanyoles, les circumscripcions electorals coincideixen amb les províncies, a les quals s’atribueix un nombre determinat d’escons, en funció de la seva població. A més, per tal de mantenir una certa representació de tot el territori, es va optar per atorgar dos escons per província, sigui quina sigui la seva població. Això fa que les províncies menys poblades estiguin sobrerepresentades. D’altra banda, la fórmula electoral és la coneguda Llei d’Hont, que, malgrat ser teòricament proporcional, aplicada en circumscripcions amb pocs escons en joc, penalitza les opcions minoritàries. Així doncs, en el cas espanyol, la combinació d’un alt nombre de circumscripcions petites amb la Llei d’Hont fa que els partits minoritaris, però que tenen vot repartit entre diverses circumscripcions, com és el cas d’IU, estiguin clarament infrarepresentats.

Al gràfic es fa una simulació de com quedaria la distribució d’escons al Congrés dels Diputats si, amb els mateixos resultats del 9 de març, s’apliqués un sistema electoral absolutament proporcional (on el percentatge de vots obtinguts coincidís amb el percentatge d’escons). Veiem que els partits més beneficiats pel sistema actual són PSOE i PP, mentre que el més perjudicat és IU, a qui correspondria tenir 14 escons, quan n’ha obtingut només dos. Pel que fa als partits nacionals o regionals, en aquesta simulació es mantenen força igual que a la realitat, ja que concentren el vot en algunes circumscripcions i no sofreixen aquesta dispersió tan perjudicial. Tot i així, els partits catalans surten en general perjudicats, sobretot si no obtenen gaire bons resultats a Girona, Lleida o Tarragona. Si mirem a nivell general el nombre de vots per cada escó obtingut, la dada és esfereïdora: a IU li costa 481.520 vots obtenir un escó, mentre que al PSOE li costa 65.471 i al PP, 66.405. És a dir, a IU obtenir una diputada o un diputat li costa set vegades més car que als altres partits espanyols.

Cal tenir en compte que la incidència del sistema electoral sobre els resultats d’unes eleccions no es limita als seus efectes mecànics o directes. Hi ha també uns efectes indirectes de tipus psicològic que influeixen en el comportament electoral dels electors. Els ciutadans saben, en base al sistema electoral, l’experiència prèvia, les enquestes o els mitjans de comunicació, quines possibilitats té cada partit d’obtenir representació al seu territori. El càlcul racional del vot fa que molta gent opti per votar els partits que tenen opcions d’obtenir representació per tal que el seu vot no caigui en un sac foradat. Es fa difícil quantificar aquest fenomen, però de ben segur contribueix a la bipolarització, en especial a les províncies menys poblades.

En l’elecció d’un sistema electoral hi poden prendre part diversos criteris que justifiquen un cert grau de desproporcionalitat. Cal mantenir l’equilibri territorial i la representació del món rural, facilitar la proximitat entre els ciutadans i els representants, o evitar una fragmentació parlamentària excessiva. En l’equilibri entre aquests criteris i el principi de proporcionalitat, es pot considerar convenient introduir una certa desproporcionalitat. El que fa el sistema espanyol clarament injust és que els perjudicis de la falta de proporcionalitat del sistema recauen sobre una sola opció política. Podríem dir que el sistema electoral participa a les eleccions amb un vot qualificat i negatiu sobre IU.

Roger Soler i Martí

Els patis de la presó fan olor de resignació manifesta, ràbia continguda i tristesa explícita. Quan els preguntes per l’origen del problemes que més els afecten, solen delegar en un tercer a qui sovint es refereixen com el govern. És una resposta quasi directa; estan farts de dobles morals, de discursos, de promeses, d'enganys...

N’han rebut molt, d’això, també per part de les institucions penals, i desconfien de la societat. L’augment dels preus, els conflictes bèl•lics, la delinqüència, l’escalfament global, les desigualtats socials són també les seves preocupacions, però esdevenen tan inabastables com aquest òrgan omnipotent i invisible. Mentre es preocupen per recuperar la seva llibertat, obliden altres coses de fora.

La població penitenciària és el reflex a petita escala de l’opinió pública i, com a tal, comparteix una sèrie de preocupacions. Ara bé, són ciutadans que no poden exercir àmpliament els seus drets democràtics. Es poden classificar en tres tipus: persones immigrades, persones que poden votar (per correu) i persones que, per decisió d’un jutge, no poden exercir el seu dret durant un temps. Entre els que sí que poden votar, n’hi ha que no estan empadronats, que la parella els ha donat de baixa al registre del domicili o que no els coincideix alguna dada. La principal trava, però, resideix en el fet que des de la secretaria de Serveis Penitenciaris es doni la consigna de que als centres penitenciaris es pot informar de la possibilitat de votar, però no pas motivar a la participació. És indignant, o potser no, si tenim en compte com es descuiden les presons en els programes electorals. Si més no, les dades parlen per elles mateixes: al CP Brians 2, de 650 interns amb nacionalitat espanyola, n’han votat menys de 25.
En efecte, queda molt per fer, molt més encara si l’objectiu principal de la presó és la reinserció i la rehabilitació dels interns. Què no rutlla? És potser el doble discurs del sistema penitenciari, incapaç de posar mitjans suficients per fer passes endavant? O és alguna cosa més general, més social? En qualsevol cas, els interns continuen sent ciutadans de segona o tercera, jutjats de nou després de rebre la sentència que ja compleixen. No ens hem d’estranyar si el que més els preocupa dels propers quatre anys de Zapatero és si a les pròximes eleccions ells estaran en llibertat.

Pau Dotor
Educador al CP Brians 2

Quan s’acosta un període electoral hi ha una atenció especial cap a les enquestes. Hi ha, com és lògic, una forta expectativa per preveure els resultats, per saber qui governarà els propers anys, quina capacitat d’incidència tindrà cada partit. Més enllà de la urgència i l’actualitat de les estimacions dels resultats, hi ha altres preguntes importants a fer-se davant d’un període electoral. Per exemple, qui vota i qui no vota. O millor, quines són les desigualtats en les eleccions. El vot és, sens dubte, la forma de participació política més rellevant en un sistema democràtic representatiu. Rellevant perquè condiciona la formació del govern i la composició d’algunes de les institucions públiques més centrals. I perquè és, alhora, la base de la legitimació del sistema: la sobirania popular es transmet a les elits polítiques per representació electoral.

Però també és rellevant perquè es considera la forma de participació més equitativa i igualitària. Equitativa, perquè tothom val el mateix –una persona un vot–, i igualitària, perquè tots els ciutadans tenen dret a participar-hi. Però, més enllà d’aquesta equitat i igualtat formals, no tots els sectors socials estan representats de la mateixa manera. I si el vot és una forma de participació desigual, el criteri de representació, la legitimitat democràtica i el principi d’igualtat se’n veuen afectats.

Al gràfic veiem algunes de les condicions socials que afavoreixen o desfavoreixen el fet d’anar a votar. Les dades estan extretes de l’enquesta postelectoral feta pel CIS després de les eleccions generals del 2004. Van ser unes eleccions especials –després dels atemptats de l’11M i de l’intent de desinformació del govern popular–, amb una alta participació (un 75,7%). Sectors que normalment no voten es van mobilitzar, i això fa que les desigualtats en la participació estiguin atenuades per l’excepcionalitat d’aquesta mobilització electoral. Els resultats que veiem a la imatge fan referència al comportament de cadascun dels grups socials analitzats en aquelles eleccions. En concret, reflecteixen la relació entre els actes d’anar a votar i d’abstenir-se de cada grup, respecte la mitjana total. D’aquesta manera, en el cas que un grup social participés igual que la mitjana de la població, no hi hauria relació entre pertànyer a aquest grup i anar a votar, i, per tant, el nostre indicador seria 0.

Veiem, però, que les dones hi van participar un 4% menys que la mitjana. Ser jove es revela com una de les característiques més influents a l’hora d’abstenir-se: hi van participar fins a un 40% menys. Pel que fa als aspectes socioeconòmics, la classe treballadora –seguint les categories de Golthorpe– va anar a votar fins a un 11% menys que la mitjana, i l’atur es mostra també com un gran desincentiu per participar a les eleccions. Probablement, aquestes dades no sorprenen: els sectors més desfavorits mostren una menor propensió a votar. No sorprenen, però ens haurien d’alertar. Ens estan dient que les eleccions, aquest mecanisme central de la democràcia, reflex de la igualtat política, és també un mecanisme de reproducció de desigualtats. Els grups socials que ja pateixen altres desigualtats són els que estan infrarrepresentats a través del vot : les dones, els joves, la classe treballadora i les persones que estan a l’atur, per no parlar de les persones immigrants, que ni tan sols tenen el dret de participar.

Aquest és un problema de representació democràtica, de legitimació del sistema i de desigualtat social. I acaba sent també un problema de resultats, de polítiques públiques, ja que cal fer sentir la veu d’aquests sectors socials perquè el sistema polític respongui. El vot no és l’única manera, però en segueix sent una de rellevant. I si els patrons socioeconòmics i culturals arrosseguen a la desigualtat determinats grups socials, cal lluitar també perquè això no es reprodueixi en l’àmbit de la representació i el poder polític.

Roger Soler i Martí

Algú s’ho pot permetre? Probablement, però no pas la majoria dels ciutadans i ciutadanes, que vam acomiadar el 2007 amb les butxaques una mica més buides: l’augment del preu de productes bàsics com el pa i la llet, i d’altres com els carburants, l’habitatge i el transport públic, ens han deixat una mica més pobres. La campanya electoral ens descobrirà que diuen uns i altres sobre la distribució de la riquesa. Parem les orelles

Aquest mes he estat a punt de no complir el meu compromís d’entregar un article a la redacció de l’Avant. Ja fora de tots els terminis, atacat dels nervis, avui, de bon matí, llegint el diari, he arribat a la conclusió que calia dir alguna cosa, de nou, sobre els preus i els salaris. Perquè, amics lectors, això és un escàndol.

Heus aquí unes quantes dades. El 2007, el preu de la llet va augmentar el 31%; el del pa, el 14%, el de la fruita, el 7,8%. Tothom recomana el consum de productes frescos i de qualitat; dietes equilibrades amb verdura i peix, evitant les grasses animals, la qual cosa fa que la despesa en alimentació de les famílies hagi de pujar considerablement, si no és que, com que el menjar és car, la gent decideix reduir la despesa i llançar-se als congelats, l’alimentació desequilibrada, etc., amb la qual cosa ja tenim els sectors populars sota riscos de contraure tota mena de malalties vasculars. Menjar sa i equilibrat passa a ser cosa de rics.

Els carburants i combustibles augmenten el 2007 el 14,4% i el transport, fins al 6,5% (la T-10 ha pujat un 4,35%). El transport públic a l’àrea metropolitana de Barcelona és el més car de tot l’Estat. No cal que parlem de la qualitat d’aquest servei, sobretot si parlem de rodalies RENFE: car i dolent.

El 15 de gener es va fer pública la compra d’un local al passeig de Gràcia de Barcelona a 25.000 euros el metre quadrat. Sense comentaris. Ja sé que nosaltres no vivim al passeig de Gràcia de Barcelona, però la pregunta és a quant fan pagar el metre quadrat per comprar un habitatge a Barcelona. I la segona és: ens ho podem permetre els treballadors? Respongueu vosaltres mateixos, perquè si parlem dels lloguers… En més d’una ocasió hem vist que, si en una casa entren dos sous, un de sencer s’ha de dedicar a pagar l’habitatge.

Què guanyen els altres?

Vull recordar una dada esgarrifosa: els ingressos mitjans dels consellers executius de les empreses de 253.000 euros l’any, per la meravellosa i cansada feina d’assistir a vuit o nou reunions l’any del seu consell d’administració, quan el 25% dels assalariats no arriben a 12.000 euros l’any.

Seguim amb el que guanyen els gestors del capitalisme. Segons un informe de la Fundació Sindical d’Estudis de Comissions Obreres, “les retribucions dels alts executius de les grans empreses equivaldrien a 45 vegades el sou mig.” I conclou dient: “La quantitat absorbida per la cúpula de les empreses cotitzades és d’uns 800 milions d’euros, dels quals gairebé 700 van a parar als consellers i directius amb tasques executives”.

Desmitifiquem, siusplau

No es tracta de fer emprenyar (o sí) els lectors. El que es pretén és desmitificar actituds i discursos oficials. Ja n’hi ha prou que els mitjans de comunicació oficials, públics i privats parlin dels sous miserables sense parlar dels que s’estan enriquint durant aquest període i, sobretot, sense donar sortides. Ja n’hi ha prou de la demagògia barata del consum sa i responsable, d’aconsellar-nos menjar sa i fresc i trobar-nos al mercat el rap a 34 euros el quilo, el lluç entre 15 i 20 euros, i l’enciam a 1,50 euros la peça. Algun d’aquest savis economistes, algun ministre d’aquests que demanen “moderació salarial i responsabilitat”, té autoritat moral per fer-ho? És que ells tiren de congelats, de pollastres de granja i de pizzes precuinades? Aviat tindrem eleccions generals. Els defensors del neoliberalisme, en les seves versions nacionalistes, tant espanyola com catalana, aviat es posen d’acord quan es parla de distribuir, millor dit, de no distribuir riquesa; la socialdemocràcia cagadubtes, que no sap si es deu als mecanismes de poder o a les seves bases socials, farà propostes molt semblants. Quina diferència hi ha, doncs, entre Pedro Solbes i Rodrigo Rato? Aquells que ens parlen de moderació salarial, aquells que rebaixen impostos als rics, que no segueixin per aquest camí. Utilitzant una expressió popular del País Valencià: que vagin a fer la mà. I mentrestant, els treballadors, des del sindicat, hem de lluitar per una millora salarial en funció de les nostres necessitats. És la nostra supervivència, o l’enriquiment dels de sempre

Jordi Ribó i Flos